La dissonància cognitiva en el procés català

La dissonància cognitiva en el procés català

L’ésser humà és complex en tots els sentits, el més evident, el psicològic. Tots els individus han de posar en dubte els propis valors i ideologies. És una situació incòmoda i que demana necessitat de resoldre’s de manera imminent. No es pot estar d’acord amb una cosa i amb la seva oposada, o això diu el manual. Quan a la ment rep idees contraposades a les pròpies es genera el fenomen de la dissonància cognitiva. En aquests casos la persona es veu obligada a qüestionar-se els valors establerts. Les observacions inexactes, la sobregeneralització, l’observació selectiva i el raonament il·lògic, són els processos que pretenen solucionar la situació. Però tots són erronis perquè estan moguts pel sentit comú.

La dissonància cognitiva juga un paper essencial en el sistema polític, mou el vot dels ciutadans, les actituds dels polítics, i les opinions sobre la realitat política. És un element clau en la manera de viure i entendre la política. Per exemple, en el cas del vot. Suposem que un individu sempre ha votat al mateix partit i en època de campanya veu un anunci a la televisió d’un partit de l’oposició. Probablement aquest individu canviarà de canal o el menysprearà sense prestar cap atenció. Aquesta situació és un exemple de dissonància cognitiva on, degut a que en general les idees d’aquest altre partit no li semblen adequades, es dóna per fet que en aquest cas tampoc ho faran i no es planteja la possibilitat de considerar les idees que planteja. 

La dissonància utilitzada per l’unionisme

En els últims anys en la situació política a Catalunya, el sector unionista ha utilitzat la dissonància cognitiva com a argument. La finalitat: representar el que, segons diuen, són incoherències de la ideologia independentista. El diari El Español, per exemple, publicava un article posant 40 exemples de dissonància cognitiva en el procés català. Però no és l’únic, elPeriódicotambé es feia ressò de la situació amb un article sota el títol ¿Hasta cuándo la disonáncia cognitiva del independentismo?. Com aquests es poden trobar molts altres exemples.

La pregunta clau sobre la dissonància cognitiva a Catalunya
La pregunta clau sobre la dissonància cognitiva a Catalunya

La dissonància cognitiva en positiu

És indiscutible, sigui quina sigui la ideologia, que la situació política catalana és complexa. Un punt interessant a tractar és la connotació de la dissonància cognitiva. Que l’individu es deixi guiar pel sentit comú enlloc de fer-ho pel raonament científic és negatiu?

La idea de la independència podria considerar-se utòpica. En el marc constitucional espanyol no es contempla la possibilitat de separació i el govern no es mostra partidari de dialogar. És una dissonància que algú, per molt que vulgui la independència, pensi que és assolible. La república va ser proclamada finalment. 

Un exemple completament diferent. No fa masses anys, la constitució no contemplava el dret a vot per a les dones. Les dones van reclamar un canvi, van lluitar i defensar el que consideraven un dels seus drets com a ciutadanes. En el seu moment patien també dissonància cognitiva, perquè no semblava possible la reestructuració legal en un primer moment. Però, si no hagués estat per la seva força i la seva esperança sobre ideals i valors, no haguessin aconseguit el canvi.

Així doncs, la pregunta que sorgeix és si realment la força d’aquests valors i ideologies no pot, en ocasions, provocar canvis necessaris en la societat. Més concretament en els sistemes polítics.

A més, l’Estat està sent també mogut per situacions de dissonància. Defensa que les seves lleis representen tota la població i els seus drets, però recorre a la violència i nega l’existència d’una àmplia part de la població catalana que reclama, lícitament, una relació diferent entre Catalunya i Espanya.

Una necessitat per la societat

La dissonància cognitiva és inherent en l’ésser humà. I en base a l’exposat, és lògic afirmar que no es pot considerar un fenomen negatiu i incoherent. La incoherència pot ser necessària per poder qüestionar l’existent i per dur a terme canvis en el sistema establert.