Periodisme en democràcia

Periodisme en democràcia

El periodisme té un paper clau en democràcia. En aquest anàlisi intentarem definir la naturalesa de la professió i la seva relació amb aquest sistema polític i els seus actors. Cal destacar que emmarquem l’assaig en un context democràtic en què la legalitat estableix certs drets i llibertats tals com el sufragi universal, la igualtat, la llibertat d’expressió i la llibertat d’assossiació.

Funcions del Periodisme en Democràcia

Per començar, enumerarem les diverses funcions que l’exercici que el periodisme desenvolupa en el nostre sistema a partir de la classificació de Andreu Casero-Ripollés. En molts punts és compartida per altres autors com Josep Maria Carbonell. En primer lloc, el periodisme exerceix un paper de control i vigilància sobre els grans ostentadors del poder de la nostra societat (com poden ser els diversos poders que integren l’Estat -legislatiu, executiu i judicial- o organitzacions privades). Vol assegurar així el compliment de les lleis i la no vulneració dels Drets i Llibertats dels ciutadans. D’aquí provenen expressions tan famoses com El Quart Poder -en tant que vigilant dels altres tres- o bé el Gos Guardià de la democràcia (watchdog). “El periodisme ha de vigilar als escassos poderosos d’una societat en representació dels molts que no ho són, per així evitar les tiranies” (Kovach, Rosenstiel 2003:158).

En segon lloc i estretament vinculat amb el punt anterior hi ha l’obligació dels mitjans de comunicació de proporcionar informació veraç, rigorosa i lliure que permeti als ciutadans prendre decisions. Igualment, ofereix un espai de debat i discussió, bàsic en una democràcia i la creació d’opinió pública. En quart lloc, el periodisme exerceix una funció d’”advocat” en tant que s’erigeix com a defensors d’una determinada causa. Finalment, es caracteritzen dels mitjans de comunicació com a ‘agents mediadors’ (McNair, 2009). Apropen la classe política i la societat civil, posen en coneixement els interessos mutus i de manera indirecta en permeten i fomenten la relació.

Periodisme i democràcia

D’altra banda i tenint molt present l’enumeració de funcions feta anteriorment, farem referència a la naturalesa política del periodisme (Dader, 2012). El concepte de política és un terme polisèmic que s’ha definit moltes vegades al llarg de la història. Aristòtil definia l’home com un “animal polític” i considerava la participació política pròpia dels homes en tant que necessitem interrelacionar-nos en una comunitat que s’ha de gestionar i organitzar. Maquiavel, per altra banda, defineix la política com “l’estudi de les lluites del poder de l’home”. No obstant, Laswell entén la política com a un conjunt de relacions de poder, govern o autoritat. David Held i Adrian Leftwich se’n fan ressò i conclouen que tots els aspectes d’una comunitat són part de la política perquè en tots hi ha aquest tipus de relació.

Així doncs i recollint tot el que hem comentat anteriorment, observem que els mitjans de comunicació són d’importància vital en la vida política perquè en permeten el desenvolupament. De manera indirecta en totes les funcions nombrades fins ara, els mitjans de comunicació són actors polítics no-formals. Malgrat no participen obertament en la política hi tenen un paper rellevant exercint pressió (lobbies).

Anant més enllà, cal no oblidar una altra gran funció del periodisme, que duu a terme conjuntament amb la política: la definició de l’esfera pública (Sampedro, 2000). Configurant així “la realitat política que arriba als ciutadans” i establint “els continguts i límits del debat públic” (Casero-Ripollés :22). Aquesta responsabilitat, coneguda com la figura del gatekeeper, otorga als mitjans de comunicació molta responsabilitat. Tenen la capacitat de decidir què existeix i què no, doncs tan sols arriba a la opinió pública i a la ciutadania en general allò divulgat a través seu. Portat a l’extrem, condueix a dur a terme accions amb l’únic objectiu d’aconseguir repercussió mediàtica, com ara manifestacions o atacs terroristes en darrer terme. Amb l’aparició d’internet i les xarxes socials aquesta condició està canviant.

Periodisme: eix vertebrador de la democràcia

En tercer lloc, estudiarem els mitjans de comunicació com a eix vertebrador de la democràcia per les funcions que desenvolupen. Cal ser conscients de l’acceptació dels mitjans de comunicació com a actors polítics poderosos en totes les societats del món. Són capaços d’alterar i condicionar la conducta de tercers (altres actors polítcs, com ara estats, empreses o la societat civil). De la mateixa manera, l’Assamblea Parlamentària del Consell d’Europa reconeix “el paper del servei públic dels mitjans de comunicació com a instrument de reforçament de la ciutadania, social, política i cultural, així com un estímul de cohesió social” (Carbonell 2008:87).

Observem el periodisme com a protagonista de la democràcia. Aquesta es fonamenta en els ciutadans i les decisions que aquests prenen a partir de la informació que tenen. Per tant, per evitar decisions errònies cal que estiguin informats. Des d’aquesta perspectiva, els mitjans de comunicació doten de llibertat positiva a la població. Els permeten el desenvolupament com a ésser humà; i els proporcionen eines perquè així sigui. De la mateixa manera, els mitjans de comunicació també són bàsics per a la democràcia perquè aquesta és el “govern públic en públic” (Bobbio, 1997). Fan possible aquesta transparència i visibilitat, que és una condició central de la democràcia.

Periodisme en democràcia, «baluard de llibertat»

En conclusió, els valors que defensa i representa el periodisme el converteixen, en paraules de James Madison, en un “baluard de llibertat” en unes societats que malgrat ser considerades democràtiques també s’hi vulneren drets i llibertats i es duen a terme accions il·legals. No obstant, l’exposat en aquest anàlisis es tracta d’una teoria normativa que cal ser capaços de portar a la pràctica, fet que dificulta la crisi dels mitjans de comunicació que sotmet, per extensió, la democràcia i l’exercici dels drets i llibertats dels ciutadans.


Bibliografia:

Bobbio, N., (1997). “Elogio de la templanza”. Temas de hoy, Madrid.

Carbonell, J.M. (2008); El primer poder. El nou protagonisme dels mitjans de comunicació, Barcelona.

Casero-Ripollés, A. “El periodismo político en España: algunas características defintorias”, Universitat Jaume I de Castellón.

Dader, J. L. (2012): “Periodismo político y política del periodismo: imaginando un futuro digno y sostenible”. En Berrocal Gonzalo, S. y Campos Domínguez, E. (eds): La investigación en periodismo político en el entorno de los nuevos medios. Madrid: SEP.

Kovach, B. i Rosentsiel, T. (2003): “Los elementos del periodismo”. Madrid.

McNair, B. (2009): “Journalism and Democracy”. En Allan, S. (ed.): The Routledge companion to news and journalism. London y New York: Routledge.

Sampedro, V. (2000): Opinión pública y democracia deliberativa. Medios, sondeos y urnas. Madrid: Itsmo.

Almiron Roig, N. (2006): “Los valores del periodismo en la convergencia digital: civic journalism y quinto poder”, en Revista Latina de Comunicación Social, núm. 61, Tenerife. Universidad de La Laguna.

Rodrigo Borges R.F. (2012): “Periodismo ético, poder y ciudadanía: las tesis de Walter Lippmann en Liberty and the News” a Dilema, núm. 8, pp. 153 – 167, Tenerife: Universidad de La Laguna. ISSN 1989 – 7022.

NOTA: Totes les referències que no duen el número de pàgina és perquè estan extretes o bé del llibre del Professor Josep Maria Carbonell o bé del llibre del Professor Andreu Casero-Ripollés, i ambós citen d’aquesta manera.